 |
| Dibuix de l'autora |
L’ARBRE DE MIN-XIU
per Elisa Mostazo i Comas. Publicat al n. 856 del Tretzevents.
Gener 2008. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Una vegada l’emperador Xian va
fer talar tots els arbres del jardí per ampliar el seu
palau. El seu jardiner Lian juntament
amb cinquanta llenyataires es van encarregar de fer-ho i quan en Lian estava a
punt de talar l’últim arbre després de noranta dies de feina va sentir una veu
que li suplicava:
-Si us plau, no em matis! Et juro
que si em plantes a la serra del Pi blau, no te’n penediràs!
En Lian, astorat, va pensar que
es tractava d’alguna mena de bruixeria i va voler sortir corrents i explicar-ho
a tothom, però tot d’una s’ho va pensar i va fer el que l’arbre li demanava.
-Gràcies, amic! A partir d’ara ja
no passaràs fam ni fred ni calor! Aquí tens menjar i refugi!.
En Lian somrigué i digué:
-Escolta’m, petit arbre màgic, no
cal que em donis res a canvi, tu creix, que és el que han de fer els arbres! Jo
ara me’n vaig, que la mare està malalta i em necessita.
-Espera, no te’n vagis! Agafa una
de les meves fulles i dóna-la a la teva mare i veuràs com es guarirà!.
En Lian va agafar una fulla i va seguir el
consell de l’arbre i la seva mare es va guarir. L’endemà en Lian va dur aigua a
l’arbre en senyal d’agraïment.
-Vessa l’aigua a les meves
arrels!- li demanà l’arbre.
En Lian ho va fer i el petit
arbre va començar a créixer, les seves fulles es van tornar gegantines i d’un
verd resplendent i aviat van arribar al cel. Després, de les seves branques van
sorgir una mena de fruits vermells. Eren pomes! Pomes gegantines!
-Té, Lian! Agafa’n les que
vulguis! A més, si em duus cada dia una galleda d’aigua, te’n donaré
moltíssimes més, perquè les venguis i guanyis diners. I si vols pots fer-ne
melmelada i encara tindràs més clients!.
En Lian, agraït, va fer el que
l’arbre li va dir i en pocs dies va fer un munt de diners i la seva família ja
no va passar fam com abans, ja que l’emperador, per culpa dels seus capricis,
gastava molts diners i cada cop pagava menys als seus serfs.
Tot anava d’allò més bé i la
felicitat i la sort acompanyaven en Lian, però un dia una gran tempesta va
sacsejar el petit poble de Min-Xiu i els forts vents van destruir la casa d’en
Lian i així ell i la seva família es van trobar al carrer i sense refugi.
En Lian va córrer cap a l’arbre i
va exclamar mentre plorava:
-Oh, amic meu! Ara què faré? No
tinc casa i només he pogut salvar uns quants diners, la resta se l’ha endut el
vent!.
-No ploris, Lian, jo seré la teva
casa. Talla’m unes branques i construeix una cabana a recer de la meva copa i
cap tempesta ni cap terratrèmol podrà enderrocar-la.
I així ho va fer i des
d’aleshores en Lian hi viu molt feliç
amb la seva família.
Però encara l’arbre va fer més
coses. Demanà a en Lian que plantés una poma per cada habitant que hi havia a
Min-Xiu i al cap de poc temps van créixer més arbres màgics, que van donar
menjar i aixopluc a tots els habitants del poble. I així és com el petit arbre
del jardí de l’emperador va dur la pau i la felicitat a Min-Xiu.
Avui encara canten una cançó en
honor seu:
Oh, petit pomer!
Aigua i terra
demanes al jardiner,
aliment i llar
dónes,
a tots els bons
homes!
Només compassió demanes al llenyater!.
FI
